Cada any, hi ha una nit d’hivern, quan la lluna fa més goig, que les estrelles fan pampallugues perquè els enamorats embadaleixin. Les sirenes surten, es desprenen del seu mantell blau i comencen una dansa espectacular… Però cap pescador s’hi pot acostar. Saben que si s’acosten, les sirenes desapareixeran i l’espectacle s’haurà acabat…

Però vet aquí que un any la reina de les sirenes vol sortir ella sola. Comença una dansa bellíssima a la sorra de la platja, mentre la lluna juga a empaitar-la i cercar-li els seus racons més bells.

I aquell dia, de l’Empordà havia baixat un pastoret que no sabia pas que no es podia acostar a la platja, i en sentir cantúries s’hi acostà i allà va gaudir de l’espectacle de la sirena.

 

El poeta Joan Maragall va sentir la contalla i en va fer la famosa sardana:

 

Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i arran del mar

s’obre una plana riallera,

n’és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu?

digueu, companys, per on s’hi va?

Tot és camí, tot és drecera,

si ens dem la mà!

Salut, salut noble Empordà!,

Salut, salut palau del vent!

portem el cor content, i una cançó!

Pels aires s’alçarà,

pels cors penetrarà,

penyora es-nirà fent de germanor

una cançó !

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena.

Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,

ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: “Pastor em fas neguit”

Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”

“Si sabessis el mar com és bonic!”

“Si veiessis la llum de la carena!”

“Si hi baixessis, series mon marit!”

“Si hi pugessis, ma joia fóra plena!”

“Si sabessis el mar com és bonic!”

“Si veiessis la llum de la carena !”

La sirena es feu un xic ençà,

un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla,

i de l’amor plantaren la cabanya:

fou l’Empordà!